Vaig conèixer Francesc per casualitat, com una cosa natural més que ha de succeir a la vida. Era novembre del 2020, i em trobava gravant les sessions per al que seria el segon i últim congrés en línia de Meditació i Freqüència del 2021.
En una d’aquelles tardes, em va trucar Alex de Caixa de Pandora per si volia assistir al programa per parlar de meditació. “Com no” li vaig dir. En aquell moment no sabia que aquella trucada havia canviat per sempre la meva vida.

Vaig arribar al plató on es grava el programa i el Francesc, el company d’Àlex em va dir:
-Has convidat Francesc Miralles per al segon congrés de Meditació i Freqüència?
La meva resposta va ser “no”. Bàsicament perquè he de reconèixer que no sabia qui era Francesc Miralles. Però Francesc em va insistir: “És l’autor de l’Ikigai”. Aquí ja vaig saber qui era, i encara que no sabia posar-li cara, vaig acceptar de bon grau comptar amb ell. Em va passar el contacte i vam agendar per gravar l’entrevista per al congrés.

Va arribar el 3 de novembre, i allà vaig conèixer el Francesc per primera vegada. I en acabar via Zoom l’enregistrament, vaig descobrir un geni. M’ho vaig passar bomba, perquè cada frase era una referència d’un autor en forma de sentència sobre la consciència i la meditació… però la millor frase va arribar quan vam deixar de gravar.
-Tony, saps escriure bestseller? em va deixar anar sense més ni més.

M’agradaria saber quina cara vaig posar en aquell moment, perquè em vaig quedar perplex i encara que la meva resposta va ser negativa, òbviament, ell va seguir molt normal:
-¿Què és això del geniotip?
Li vaig explicar que era la meva investigació sobre el talent humà. I amb només 2 minuts d’explicació per part meva em va dir:
-Quedem la setmana que ve en una teteria especial de Barcelona que sempre tenen lloc per a mi.

Dit i fet. Em vaig presentar al cap de quatre dies d’haver conegut per primera vegada en Francesc en una teteria mig clandestina del barri de Gràcia de Barcelona, ​​i només entrar per la porta em va saludar per després deixar-me sense alè:
-Tony, jo treballo amb una agent literària que està interessada a publicar un llibre sobre el Geniotip. T’interessa?

Insisteixo, no sé quina devia ser la meva cara a ulls de Francesc, però jo no donava crèdit a aquesta fantasia que estava passant. “Per descomptat!” li vaig contestar mentre mirava si hi havia alguna càmera oculta (els tics inconscients són difícils d’evitar quan són tan espontanis)

I dit i fet, la setmana següent em va emplaçar per conèixer la Sandra, l’agent literària, li vaig explicar en 5 minuts quin era l’esperit del geniotip, i em va contractar. Tot seguit el Francesc i jo vam anar a prendre alguna cosa per celebrar-ho on vaig fer aquesta foto.

Tot just un mes després, a principis de gener (per la foto es nota que era hivern, no?), la Sandra em va trucar per confirmar-me que el contracte amb Diana, del Grup Planeta era un fet si acceptava l’oferta. No oblidaré mai que en aquell moment em dirigia amb cotxe a portar un pastís d’aniversari a algú, i no vaig poder evitar emocionar-me. Era un somni fet realitat.

Aquest contracte suposava que la meva investigació dels darrers 10 anys sobre el talent humà començaria a veure la llum i el desencadenant va ser la intuïció d’un geni: Francesc Miralles.

Gràcies mestre.
Gràcies amic.

PD: fins a conèixer a Francesc la meva investigació tenia el nom de Genneotip, fent referència que el talent per dir-ho així, ve de naixement en nosaltres, és com a genètic. Personalment la idea no m’agradava del tot, perquè això implicava entrar en termes biològics, però com que era una investigació meva pròpia, tampoc no li donava més importància.
El primer dia que vaig conèixer el Francesc, jo li vaig parlar que el Genneotip era d’una manera, aquell geni que tots tenim a dins, i no sé per què (més enllà de la màgia de la vida) el va entendre per error Geniotip. Així que quan vam quedar, ell ja va venir amb un paper escrit per a la proposta editorial amb GENIOTIPO. Jo li vaig dir: “Francesc, no et vaig dir això, era Genneotip” i ell em va contestar: “Doncs jo vaig entendre que com parlaves del geni interior, era Geniotip”.
Doncs quan la vida et mostra la solució d’una manera tan òbvia, el millor és acceptar-ho. Perquè era tan natural el “mal entès” de Francesc, que no acceptava discussió: “Geniotip: descobreix el geni que hi ha en tu” I així es va titular el llibre i tota la meva investigació.