Sempre explico la historieta de com vaig compondre una cançó amb 13 anys per conquerir una noia… i un cop complert aquest propòsit mai més la vaig tocar.
Quan vaig tornar a casa de la meva mare en perdre-ho tot (és la història en què es basa el meu primer llibre “Els secrets per deixar de patir” ) en obrir la porta de l’habitació encara hi havia el piano que tocava de petit. Em vaig asseure i el primer que vaig fer va ser tocar aquesta cançó que vaig compondre amb 13 anys. Al cap de poca estona la meva mare va venir i em va dir: “aquesta cançó no és la que tocabes quan eres petit?”

Vaig decidir posar arranjaments de cordes a la melodia principal del piano i, com si la cançó estigués hivernant esperant ser composta del tot, la vaig acabar. Aquesta cançó és Alma (aquí la pots escoltar) i em va fer descobrir que no hi ha res més autèntic que tornar a l’origen.

En aquest origen hi havia persones que formaven part del meu entorn més proper, i no sé encara perquè, cada cop que a petició de la meva mare els posava la cançó Alma, reaccionaven diferent. Alguns ploraven, altres patien, altres treien la ira… però hi havia patrons que s’anaven repetint. I això va cridar la meva atenció.
Vaig començar a veure que, per exemple, tots els que ploraven tenien una manera d’entendre la vida semblant. Així que vaig ampliar la meva curiositat més enllà del meu entorn, i una vegada i una altra es repetia els mateixos patrons. No m’ho podia creure.

I així a poc a poc, analitzant i sobretot observant, vaig començar a descobrir cadascun dels universos que formen els patrons dels 9 geniotips.